Memoria i oblit

Un dels proposits de l’imposicio cultural catalanista als valencians es l'aniquilacio de la memoria historica i lingüistica: l'oblit del propi en el pretext de formar un tot. En atres paraules, els catalanistes pretenen aniquilar la llengua valenciana des de l’unitat lingüistica per a aixina dotar-la d'un aspecte d'universalitat que els garantise la subsistencia del catala. Tracten d'impondre en tots els estaments valencians models culturals aliens com propis, en l'objectiu de borrar el nostre passat perque assumim una atra realitat i, en el temps, conseguir l'oblit de lo propi.

Bourdieu i Wacquant (2001) dien: “L'imperialisme cultural reposa sobre el poder d'universalisar els particularismes vinculats a una tradicio historica singular fent que no resulten coneguts com a tals particularismes”.

Per la seua banda, Milà Kundera senyala en la seua magnífica novela “El llibre de la rialla i l'oblit”: “El primer pas per a aniquilar un poble es borrar la seua memoria. Destruir els seus llibres, la seua cultura, la seua historia. I despres poses a algu perque escriga nous llibres, perque elabore una nova cultura, perque invente una nova historia. En poc de temps la nacio començarà a oblidar el que és i el que va ser”. Si no se sabera que l'autor, despres d'escriure este llibre, va haver d'exiliar-se de Checoslovaquia, el seu pais natal, per anar en contra “de l'orde establit” i refugiar-se a França, pensaria que s'havia instalat en la nostra Comunitat. No hi ha mes que comprovar els llibres en que estudien els nostres fills, a on s'adultera l’historia i la cultura en el clar objectiu que assumixquen una immersio cultural catalanista.

Alguns politics -els mes- pretenen borrar el passat per a no avergonyir-se del seu present. Este es el cas de que hui ostenten el poder: “La gent crida que vol crear un futur millor, pero aixo no es veritat. El futur es un buit indiferent que no l’interessa a ningu, mentres que el passat esta ple de vida i el seu rostre els excita, els irrita, els ofen i per aixo volem destruir-ho o retocar-ho”, continua Kundera.

El reescriure l’història modifica la realitat, perque te com a fi ajustar-la als interessos partidistes de qui l'encarrega. No importa que tinga una atra musica, ni una atra lletra, i molt menys que siga veritat. Lo realment important és que els resultats convinguen als objectius pactats, i que els encarregats de tal proposit siguen gent sense escrupuls i sense sentiment d'identitat propia de la que avergonyir-se: “Un dia un gran home va comprovar que l'idioma de la musica s'havia agotat al cap d'un milenari i que no era capaç mes que de reiterar sempre el mateix mensage. Va derogar per mig d'un decret revolucionari la jerarquia dels tons i els va fer a tots iguals [...]. El so de la música era provablement mes interessant que abans, pero l'home, que estava acostumat a tot un milenari d'atendre a les intrigues de les corts reals de les escales, sentia el so i no ho entenia. D'atra banda el regne de la dodecafonia va desapareixer pronte”. Mes avant, relata Kundera, van vindre atres que no sols van acabar en l'escala sino en el propi to de la veu humana i dels instruments musicals.

Aplicada esta idea al nostre cas (la realitat de l'AVL) el seu “dodecafonia” obliga a la substitucio de la “melodia” valenciana per la catalana. Una musica imposta en les notes desafinades de la traïcio i la nomina, el to estrident de la qual es fa imperceptible i estrany als oïts valencians.

I es que, sense memoria, arriba l'oblit. I en l'oblit, la percepcio de la realitat es modifica. Els valencians ni podem ni hem d'oblidar la memoria del nostre poble si volem forjar el nostre present i reivindicar el nostre futur, com tampoc als que la traicionen.