Un dels proposits de l’imposicio cultural catalanista als valencians es l'aniquilacio de la memoria historica i lingüistica: l'oblit del propi en el pretext de formar un tot. En atres paraules, els catalanistes pretenen aniquilar la llengua valenciana des de l’unitat lingüistica per a aixina dotar-la d'un aspecte d'universalitat que els garantise la subsistencia del catala. Tracten d'impondre en tots els estaments valencians models culturals aliens com propis, en l'objectiu de borrar el nostre passat perque assumim una atra realitat i, en el temps, conseguir l'oblit de lo propi.
Bourdieu i Wacquant (2001) dien: “L'imperialisme cultural reposa sobre el poder d'universalisar els particularismes vinculats a una tradicio historica singular fent que no resulten coneguts com a tals particularismes”.
Per la seua banda, Milà Kundera senyala en la seua magnífica novela “El llibre de la rialla i l'oblit”: “El primer pas per a aniquilar un poble es borrar la seua memoria. Destruir els seus llibres, la seua cultura, la seua historia. I despres poses a algu perque escriga nous llibres, perque elabore una nova cultura, perque invente una nova historia. En poc de temps la nacio començarà a oblidar el que és i el que va ser”. Si no se sabera que l'autor, despres d'escriure este llibre, va haver d'exiliar-se de Checoslovaquia, el seu pais natal, per anar en contra “de l'orde establit” i refugiar-se a França, pensaria que s'havia instalat en la nostra Comunitat. No hi ha mes que comprovar els llibres en que estudien els nostres fills, a on s'adultera l’historia i la cultura en el clar objectiu que assumixquen una immersio cultural catalanista.
Alguns politics -els mes- pretenen borrar el passat per a no avergonyir-se del seu present. Este es el cas de que hui ostenten el poder: “La gent crida que vol crear un futur millor, pero aixo no es veritat. El futur es un buit indiferent que no l’interessa a ningu, mentres que el passat esta ple de vida i el seu rostre els excita, els irrita, els ofen i per aixo volem destruir-ho o retocar-ho”, continua Kundera.
El reescriure l’història modifica la realitat, perque te com a fi ajustar-la als interessos partidistes de qui l'encarrega. No importa que tinga una atra musica, ni una atra lletra, i molt menys que siga veritat. Lo realment important és que els resultats convinguen als objectius pactats, i que els encarregats de tal proposit siguen gent sense escrupuls i sense sentiment d'identitat propia de la que avergonyir-se: “Un dia un gran home va comprovar que l'idioma de la musica s'havia agotat al cap d'un milenari i que no era capaç mes que de reiterar sempre el mateix mensage. Va derogar per mig d'un decret revolucionari la jerarquia dels tons i els va fer a tots iguals [...]. El so de la música era provablement mes interessant que abans, pero l'home, que estava acostumat a tot un milenari d'atendre a les intrigues de les corts reals de les escales, sentia el so i no ho entenia. D'atra banda el regne de la dodecafonia va desapareixer pronte”. Mes avant, relata Kundera, van vindre atres que no sols van acabar en l'escala sino en el propi to de la veu humana i dels instruments musicals.
Aplicada esta idea al nostre cas (la realitat de l'AVL) el seu “dodecafonia” obliga a la substitucio de la “melodia” valenciana per la catalana. Una musica imposta en les notes desafinades de la traïcio i la nomina, el to estrident de la qual es fa imperceptible i estrany als oïts valencians.
I es que, sense memoria, arriba l'oblit. I en l'oblit, la percepcio de la realitat es modifica. Els valencians ni podem ni hem d'oblidar la memoria del nostre poble si volem forjar el nostre present i reivindicar el nostre futur, com tampoc als que la traicionen.
Memoria i oblit
Estat i Nacio: La falsa polemica.
He sigut un fidel espectador –com tots– de la polemica suscitada a nivell nacional a partir de la modificacio dels estatuts d'autonomia, i la inclusio en els mateixos del terme “nacio” o “realitat nacional”.
L'us partidista empleat tant pels partits majoritaris, com per determinats mijos de comunicacio, afins als uns i als atres, ha distorsionat des del meu punt de vista la realitat. Uns perque aduïxen que “desmembraria l’unitat nacional” i atres perque, darrere d'esta concessio, amaguen en realitat perpetuar-se en el poder.
Els dos sectors nos han volgut embolicar en una falsa polemica ya que, si nos atenem a la definicio de nacionalitat que aporta el diccionari de l'Academia –“la condicio o caracter peculiar dels pobles i individus d'una nacio”–, ningu s'esgarraria les vestidures.
És imprescindible assimilar la definicio completa i precisa per a no caure en errors o manipulacions, ya que la bondat o maldat de la mateixa no depen del concepte, sino dels fins o usos que es pretenguen donar a la mateixa.
Abans d'entrar en si el Regne de Valencia és o no una nacio –indistintament de les atres comunitats–, hauriem d'aclarir, d'aci lo de falsa polemica, que este debat va quedar conclos en la Constitucio espanyola de 1978, quan despres de proclamar –Articul primer– que Espanya queda constituïda en un Estat, indica en el segon que garantix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions i otorga “l'eixercici al dret d'autogovern que la Constitucio reconeix a tota nacionalitat”. És a dir, que és la propia Constitucio la que, en admetre el títul de nacionalitats, dona joc a l'acceptacio de nacio.
Aclarit este concepte, caldria preguntar-se si el PP s'haguera opost tan energicament als termes “nacio” i “realitat nacional” per a designar a les autonomies si, per eixemple, haguera necessitat del respal dels “nacionalistes” de CIU per a governar en coalicio l'Estat o Catalunya. ¡Per descontat que no! És de sobra conegut que quan les circumstancies ho requerixen es canvien les ideologies i els sentiments per vots, com ho va demostrar Zaplana en garantisar la majoria d'academics catalanistes –s'havia pactat la superioritat numerica de valencianistes– en l'AVL a Jordi Pujol a canvi que el seu grup aprovara els presuposts del govern d'Aznar. No seria més llogic que el PP haguera centrat la seua denuncia en les contraprestacions injustes i insolidaries que ha concedit el PSOE per a mantindre el poder a tota costa, a mes de silenciar escandols com el “Carmel”, en conte de posar l'enfasi en el terme nacio?
I pel que fa a nosatres els valencians (encara que no se'l creguen els nostres politics), el Regne de Valencia, per raons culturals, historiques, llingüistiques, etc., es una nacio, com tambe ho es per raons llegals, en ser reconeguda la nostra Comunitat en l'Estatut d'Autonomia com a nacionalitat historica. I aixina ho ha sigut al llarc de la historia, ya que hem sigut un poble definit i organisat segons unes lleis propies: els Furs –molt abans que atres tingueren Carta Magna–, i en unes institucions d'autogovern completament sobiranes. Una realitat politico-historica que es va trencar –no cal oblidar-ho– violentament i per repressio d'un eixercit estranger, convertint a la nostra terra en una sucursal politica i cultural del centre de poder absolut de Felipe V.
No cal tindre por de la realitat. Per ser nacio –em referixc als valencians–, no establirem fronteres ni a fomentar la divisio entre pobles. Perque nacionalisme no te per que ser igual a independentisme. Els valencians, davant d'este debat, no hauriem de fer oportunisme polític i obrir ferides innecessaries. Aixo se ho deixem a atres. Pero tambe és cert que esta polemica l'ha aprofitat el centralisme per a portar avant els seus proyectes uniformistes, mes proxims a crear “la Gran Madrid” que una Espanya.
Com tambe és cert que determinats politics valencians tenen el seu sentiment fixat en Madrit més que en la seua terra, com a compendi d'una roïna entesa “españolidad”, ya que les seues actuacions estan guiades per atres per a establir els fulls de ruta dels atres, que no les nostres. I atres, menyspreant lo propi, en la consecucio dels quimerics països catalans.
Hi ha tambe els que consideren que el concepte d'Estat s'ha d'aplicar des de la imposicio, com en temps passats, i no des del respecte i la reciprocitat.
El poble valencià ha demostrat –suponc que a ningu li cap dubte– la seua generositat i solidaritat en la resta de les comunitats. Aixina, hem contribuït a l'impost-revolucionari-politic del PER, als fausts de Barcelona, Madrit, Sevilla, etc., als AVES i autopistes ideats per a accedir als llocs d'origen de determinats ministres, que no a les necessitats reals. Pero si que és veritat que, no sent com no ha sigut ni és independentista la societat valenciana, s'està plantejant el perqué continuar cantant nostra primera estrofa de l'himne, quan a nosatres ens neguen fins a l'aigua.
300 anys de suplatancions llingüistiques: ahir el castellà, hui el catala
Hui commemorem, que no celebrem, el 300 aniversari de la Batalla d’Almansa. Molt s’ha parlat d’ella i de les seues conseqüencies. El Decret de Nova Planta (29 de juny de 1707), en el que s’abolien el Furs del Regne de Valencia, marcaria el futur de com s’havia de regir notra terra per part del coleric Felip V, tant en l’apartat politic, com en l’administratiu, aixina com el que seria a partir d’eixe moment el model llingüistic dels nous conqueridors.
Conscients de la repercusio que tindria el dit Decret que, ”por justo derecho de conquista” sustituia el valencià i implatava de forma oficial la llengua dels vencedors, el castellà, els Jurats de Valencia li remitiren un Memorial a Felip V el 17 d’agost de 1707, en el que “s’atrevixen” a advertir-li que: …observando en los autos, registros y fórmulas y todo lo que se actuare, la práctica del idioma de Castilla, se perdería con el tiempo la noticia de la lengua valenciana.
El despota Felip V, llunt de respectar a un poble que a lo llarc del temps s’havia caracterisat per ser lleal en aquells sobirans que juraven les lleis supremes del poble valencià, els Furs, com a condicio indispensable per al seu reconeiximent –mai al contrari-, els va derogar. El monarca posava en marcha tota la seua maquinaria dictatorial, per tal de crear un Estat absolutiste i centraliste que regiria des d’eixe moment, fins als nostres dies.
Una de les primeres accions d’este nou regim autocrata que s’implantava per la força en el nostre Regne, va consistir (aixo ha perdurat en el temps), en tindre controlat tots els estaments, entre ells el de la justicia. Prova d’aixo era nomenar relators de castellà, per als pleits que, llogicament, es desenrollaven en la llengua que parlava el poble, el valencià. Axina consta en el Llibre del “Real Acuerdo”, de data 3 d’octubre de 1707: …en atención a que los pleytos son autados en lengua valenciana que por lo regular no la entienden los relatores de Castilla y razón que se impongan bien en la substancia y términos de ellos acordaron y mandaron que siempre suceda entregarse pleytos autados en lengua valenciana a relator castellano, haya de conferirse este y concertarse con uno de los relatores valencianos que nombrará la sala…
L’iglesia tambe es posava al servici de l’oligarquia imperant (com hui els acolits de Saó i atres panflets per a l’adoctrinament, en este cas, del catalanisme) en contra dels seus fidels païsans. El cas mes flagrant el va propiciar l’Arquebisbe Mayoral (¡i te un carrer en Valencia!) qui va recorrer durant mes de 20 anys totes les parroquies de la seua docesis per a implantar el Item prohibitiu, en el que deixava clar l’imposicio del castellà, en contra del valencià: El idioma castellano es el que en este tiempo se ussa regularmente en todos los Tribunales....Por tanto, Mandamos: Que en adelante se escriban todas las partidas en lengua castellana, poniendo los apellidos en la conformidad que suenan en Valenciano.
Pero com passa en tots els regims dictatorials, sempre hi ha qui vol anar mes llunt que el propi dictador, este era el cas dels bisbe d’Oriola, Gómez de Terón, qui no a soles postergava el valencià, sino que amenaçava en sancions ad aquells que no se adaptaren al nou idioma de l’imperi, com queda de manifest en la seua visita a la C. de S. Nicolau d’Alacant el 23 de març de 1740: ...que de ahora en adelante se extiendan los motes en Idioma Castellano....con apercibimiento de que, por cada mote que se hallase en valenciano será multado el Cura o Teniente que le hubiere escrito, en una libra de esta moneda.
Pero per si acas algu es despitava, se “li indica” com i de quina manera tenia que fer-ho. Es el cas del Item (paregut al de Mayoral), que es troba, en l’any 1750, en el Quinque Libri, nº 9 de Torrent, ff. 118 vº i 119: … mandamos, que en adelante se escriban todas las partidas en lengua castellana, poniendo los apellidos en la conformidad que suenan en valenciano, i que la tinta que se usse sea negra de buena calidad, i que no queme el papel.
Tot, absolutament tot lo oficial, tenia que adaptarse al castellà, i en tot cas, alguns tenien que explicar per que ho feen en valencià, es el cas de Joseph Debon: Dedicatoria en Sermón de la Cofradía, Valencia, 31 de juliol de 1755: Al Exc. D. Cristóbal Crespi… por estatuto inviolable de la cofradía se predicó en nuestra materna valenciana, y se imprime de la suerte que se dixo, a honor del santo que no usó otra, y para conservación de la misma lengua.
El poder de la força establia la seua llengua oficial, el castellà, pero el poble, a diferencia d’ara que, exactament igual que fa 300 anys, tambe es obligat, “per dret de conquesta” a sustituir la seua, el valencià, per un atra, el catala, no es va quedar agenollat.
Va surgir en este temps, com hem dit en atres ocasions, una figura que iniciaria la renaixença valenciana, Carles Ros. Este intelectual lluitaria incansablement a traves de les seues publicacions per la dignitat de la llengua valenciana, i per a que el poble no perguera la que era la seua llengua propia, indistintament de qui ostentara el poder i dels fins que perseguira. Gracies a estes i atres iniciatives, ha segut posible que la llengua valenciana haja arribat fins als nostres dies.
Pero si fa 300 anys que un decret inspirat per l’absolutiste Felip V, rellegava a la llengua valenciana fora dels ambits oficials, hui atres decrets i dictamens, pretenen conseguir lo mateix. Este es el cas de la normativa que gota a gota emana de l’Academia Valenciana de la Llengua del PP-PSPV. Esta institucio va mes alla de lo que mai es va atrevir Felip V. Ara no a soles es busca la sustitucio d’una llengua per atra, sino que preten la total aniquilacio d’una llengua i la seua absoluta suplantacio per una aliena a mosatros, el catala, tambe en esta ocasio per “dret de conquista” i utilisant per ad aixo el pijor dels chantages. Ahir el castellà, hui el catala. ¿Que ha canviat des de l’aparicio del Decret de Nova Planta respecte al nou Estatut d’Autonomia si no recuperem (per mes que es diga lo contrari), el primer signe d’identitat propi dels valencians: la llengua valenciana? ¿De que servix vendre que hem recuperat les lleis d’autogovern perdudes, si eixa mateixa llei li dona la facultat normativa llingüistica a una entitat (AVL), que va en contra de la llengua valenciana i impon, com Felip V, per la força, una atra: el catala? Hui segur que mes d’un politic s’omplira la boca parlant de la recuperacio de la plena autonomia, quan la trista realitat es que estem com sempre: al servici dels demes. ¿Per que sempre nos toca pedre als valencians, indistintament de qui mane a lo llarc del temps?
